Novetats bibliogràfiques del mes de maig del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Bon dilluns i bona setmana!

Us presentem les darreres novetats bibliogràfiques que han arribat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.

Les podeu consultar totes al Cercabib del CRAI de la Universitat de Barcelona i també des de la pàgina web de la biblioteca a la pestanya de Fons i col·leccions on disposeu d’un enllaç per a poder-les visualitzar.

Si us interessa algun exemplar feu servir el Servei de Préstec del CRAI de la Universitat de Barcelona per endur-vos-el a casa.

A la xarxa social Pinterest també les trobareu recopilades:

Aprofitem per donar les gràcies a totes aquestes institucions i particulars que han donat llibres pel nostre fons:

Fundación Anastasio de Gracia AGFITEL

Família Giralt Esteve

Aimé Marcellan

Fundación Anselmo Lorenzo

Conrad Vilanou

Jordi Bigues i Balcells

Fundación Galiza Sempre

Instituto de Estudios Altoaragoneses

Jaume Ferrer i Puig

Moltes gràcies i bona lectura a tothom!

Documental “La red Ponzán” amb participació del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Durant la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial, milers de persones van escapar de la persecució dels nazis a Espanya i França gràcies a una complexa xarxa que n’assegurava el salconduit. Aquesta xarxa era l’anomenat Grupo Ponzán, liderat per Francisco Ponzán que, juntament amb una trentena de companys, van aconseguir fer un extraordinari treball de rescat humanitari a banda i banda de la frontera espanyola. Eren majoritàriament anarquistes que van actuar a Occitània i a Espanya i el seu centre d’operacions radicava a Tolosa de Llenguadoc.

Francisco Ponzán Vidal (Oviedo, 1911 – França, 1944) fou un mestre i militant llibertari responsable de la xarxa de guies i correus. Membre de la directiva de l’Ateneu Cultural Llibertari d’Osca va treballar pels serveis secrets francesos, belgues i sobretot anglesos dels quals rebia finançament, armes i contactes.

Exiliat a França el 1939, és internat en el camp de Vernet. Després de diverses detencions, el 6 de juny de 1944 és entregat a la Gestapo i executat.

En el context de la guerra i la França ocupada, als aliats els calia comptar amb passos clandestins de la frontera espanyola que els permetessin evadir persones en perill (particularment aviadors abatuts en sòl francès) i conduir correus a les seves ambaixades i consolats. Els anarquistes del Grup Ponzán pretenien estendre i enfortir la lluita contra Franco en tots els fronts possibles i la col·laboració amb els serveis secrets aliats els aportaven finançament, armes i contactes.

El grup va participar en l’evasió d’unes tres mil persones i va prestar un nombre indefinit de serveis de correu.

Foren col·laboradors destacats del Grup entre altres:  Pilar Ponzán, germana de Francisco, Joan Català, Floreal Barberà, Palmira Pla Pechovierto, Juan Manuel Barrabés, Juan Zafón, Manuel Huet, Josep Ester i Borràs, Agustín Remiro Manero, Vicente Moriones Belzunegui, Miguel Chueca, Amadeo Casares, i Eusebio López Laguarta.

La Red Ponzán és un documental, coproduït per RTVE i Playmedia Producciones que ens explica la història de Ponzán i la del seu grup. Va ser estrenat a la SEMINCI, la Setmana del Cinema de Valladolid.

Ismael Gutiérrez (Sevilla,1973) és el director del film que aplega testimonis i documentació relacionada amb la figura del mestre anarquista per donar a conèixer les seves grans gestes.

Una bona part de la filmació d’aquest documental es va dur a terme al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.

Es van rodar diverses escenes amb la documentació del Fons Personal Francisco Ponzán que es conserva al nostre arxiu, una col·lecció que es compon principalment de correspondència, documents personals i escrits diversos sobre maquis i política en general.

No us perdeu aquesta obra que serveix per reivindicar la figura de Ponzán que, malgrat va ser reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de França, Anglaterra i Estats Units, aquest reconeixement mai li va arribar d’Espanya.

L’Ajuntament de Tolosa de Llenguadoc, presidit per l’alcalde M. Pierre Cohen, li va dedicar un passeig en el seu honor.

Avui recomanem…

Aquí teniu la quarta entrega de les recomanacions literàries de la nostra becària, la Laia Masnou, estudiant del Grau d’Història de la Universitat de Barcelona, llicenciada en Filologia Catalana i gran lectora!

D’ençà que va començar amb la beca, la Laia ens va demanar poder escriure sobre algun dels llibres del fons del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República  que ha anat llegint durant el curs i li ha interessat o agradat especialment.

Avui ens parla de l’obra:

Historia de un alemán: Memorias, 1914-1933 de Sebastian Haffner

En una conversa de bar, un professor de la Universitat explicava que havia proposat un joc als seus alumnes que iniciaven recentment els seus estudis universitaris en el Grau d’Història. Els va dir: en un paper, escriviu el nom del primer personatge històric que us vingui al cap. La resposta va ser pràcticament unànime, i la majoria d’estudiants van escriure el mateix nom: Adolf Hitler. No és d’estranyar. Encara ara, després de dècades d’estudis, publicacions i conferències, el nazisme i el feixisme encara desperten l’interès de bona part de la societat, de vegades en relació amb els nous rostres (manllevant la idea a Enzo Traverso) que sembla que –malauradament– han aparegut per quedar-se. Els ecos d’Adolf Hitler i tot el seu escamot ens ressonen ara en manifestacions en què la salutació a la romana sembla pràcticament obligatòria, o en sentir alguns postulats que intenten justificar –si és que això pot tenir explicació– la massacre al poble palestí. Sigui com sigui, el nazisme és a l’ordre del dia i la figura del führer encara no és intel·ligible del tot. El debat al voltant de la naturalesa del nazisme està servit, i augurem que n’estarà durant anys.

On segurament sí que ens podríem posar d’acord, però, és en defensar la necessitat de no buscar en la persona de Hitler tot l’entramat nazi. Què hi ha al darrere? Què en deien, els alemanys? Aquestes són dues de les tantes preguntes que intenta resoldre Sebastian Haffner a Historia de un alemán: memorias, 1914-1933, segurament el llibre més aclamat de l’autor. Haffner, que va firmar també obres com La vida de los paseantes o La revolució alemanya 1918-1919 –aquesta última traduïda al català–, va ser un periodista i escriptor alemany que va viure amb la pròpia pell l’ascens del nazisme. La història recent sobre Alemanya, que era també la seva història, va capitalitzar pràcticament tota la seva producció periodística, literària i –diguem-ho, va– historiogràfica. Historia de un alemán cal, necessàriament, que sigui inclosa dins d’aquest sac.

Les pàgines que tenim entre mans no són un llibre, són un segrest. Deixar-lo a mitges ha de ser impossible. Sebastian Haffner ens regala el seu talent assagístic per desentrellar l’ascens al nazisme, i ho fa com qui juga a explicar un conte que ha de poder entendre tothom. El relat s’articula en tres grans blocs, que pretenen de mostrar-se com a graduals –i, per tant, indestriables l’un de l’altre–. El primer és un pròleg que funciona gairebé a manera de Bildungsroman moral i històric de l’autor. A La Revolución hi trobem l’arribada del nazisme a les institucions, de la mà d’Adolf Hitler, però també de la de milers de mitlaüfers –un concepte protagònic a Los amnésicos, de Géraldine Schwarz, que compleix la mateixa funció que Historia de un alemán–. Finalment, La despedida tanca un relat polític i historiogràfic, però amb tints sentimentals impossibles de deixar de banda. Entrem-hi.

No és fortuït el títol de la primera part del llibre. El prólogo no es refereix només al text que precedeix el cos de l’obra, sinó que també vol emmarcar el fet històric de la consolidació del nazisme a les institucions i, evidentment, a la vida dels alemanys. Haffner posa la primera pedra d’un llibre que s’ha d’entendre com a lluita aferrissada entre el jo i l’Estat, entre el jo i l’esdevenir final de la Història.

La contraposició constant és sembrada des de les primeres línies, que ja ens avancen que l’autor es considera ell mateix com a antagonista de l’Estat. De qualsevol manera, al pròleg no hi trobarem sinó la consciència de viure la Història. És per això que els fets ens són explicats per mitjà de la ploma del fantasma del passat, sabent què passarà després. La Primera Guerra Mundial és la protagonista indiscutible d’un relat personal, que alhora s’encunya com a terratrèmol de la història. La facilitat amb què es pot inculcar a un infant el «valor de la guerra» ens revela la realitat alemanya dels primers anys del segle XX: la guerra pot ser reduïda a un joc de nens, que es queda com a marca imborrable a la pell. És aquí on hi ha l’argumentari per assegurar que la generació del nazisme és aquella a qui s’ha venut la guerra com a gran joc: els nens que han crescut jugant a matar l’adversari. La vida passava tot i que la mort, la crueltat i la destrucció estan acabant amb tot. Haffner ho veu clar: el bressol del nazisme és a la derrota de la Primera Guerra Mundial, en el desencant de perdre-ho tot, tot i que la victòria semblava segura.

El ritme calmat del relat es veu distorsionat en el moment en què Hitler entra a escena. La veu de la innocència i de la tranquil·litat muten en un ritme frenètic, que xoca amb l’atmosfera de pau i tranquil·litat que s’està descrivint. Així, l’apartat de La revolución s’obre pas per ser l’arena pública de la rebuda dels discursos hitlerians a la societat alemanya. El títol escollit per aquesta secció no deixa de ser problemàtic en l’àmbit acadèmic: el debat historiogràfic sobre si l’arribada de Hitler i les seves accions es pot considerar revolució.

Sigui com sigui, aquesta serà la primera vegada que se’ns parlarà de les SS, a qui Haffner deshumanitza i presenta amb el rostre d’una bèstia, d’un cocodril. El que sembla una lluita d’escacs entre l’estat i l’autor es tradueix en el malestar que li suposa la dificultat de no ser seduït pel penó nazi, que alhora alimenta el rebuig d’assentir sobre la seva pròpia identitat. Serà també en aquest punt en què veurem com se’ns relata que la vida segueix de manera automàtica, sense ser conscient –o potser, sense voler-ne ser– de la realitat. La irrealitat és l’aixopluc d’una vida alemana que se’ns presenta com a metonímia de bona part del país.

En aquest sentit, Haffner fa un parèntesi en la narració, que funciona a manera de justificació de tot el llibre: escriure la seva història és contribuir a entendre la Història («en mi historia, en apariencia tan particular y tan poco significativa, en verdad estoy relatando la historia», ens diu). És una defensa de la necessitat de posar el focus sobre el peó, no només sobre qui el fa moure; un embat contra reduir la història als noms en majúscula. Abans de començar el que serà la cloenda del relat, Haffner desgrana la gènesi de la maquinària nazi. Al darrere de tot això hi batega el discurs que podríem incloure en el concepte de la banalitat del mal: tot i això, què hi podia fer jo?

La despedida és el comiat a un país, del qual en un primer moment no s’allunya físicament. En aquest sentit, Historia de un alemán és també la recerca de l’arcàdia feliç, el paradís perdut de la infantesa. L’adéu a Alemanya es conjuga aquí amb la dificultat d’assenyalar amb el dit condemantori al propi país, per deixar pas al comiat del país que ha conegut, però que ara li resulta irreconeixible. El recel a Hitler hi és present: és ell qui ha provocat que rebutgi casa seva.

Amb un to gairebé melancòlic, Haffner posa punt final a un relat que és també un clam en favor dels alemanys que no van ser –o van creure’s que no eren– partícips del genocidi. En una història d’infantesa, d’amor, de desengany, de jugar a matar a qui et venen com a enemic, hi trobem un crit en favor de l’Alemanya que no abandera el nazisme. Les línies d’Historia de un alemán són això, però són també una pregunta: com s’aconsegueix viure, si se t’empeny a l’abisme de la deshumanitat?

Ja direu que us ha semblat!

Intercanvis de fons del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Avui tornem a parlar sobre l’intercanvi de fons duplicats a la nostra biblioteca. En altres ocasions ja hem tractat aquest tema en el nostre blog.

Els intercanvis que fem amb diverses institucions i organismes són fruit d’acords de col·laboració i és una molt bona manera de completar i incrementar les col·leccions bibliogràfiques i hemerogràfiques quan el pressupost que es disposa per a adquirir material és limitat!

Aquí teniu algunes de les entitats col·laboradores a les quals estem infinitament agraïdes per haver-nos fet arribar tot aquest material:

Fundación Anselmo Lorenzo

Fundació cultural creada l’any 1987 a Madrid, és considerada com la fundació d’estudis més gran de l’anarcosindicalisme d’Espanya i una de les més importants del món. El seu nom fa referència a Anselmo Lorenzo, anarquista espanyol que va participar en la creació del primer nucli sindical a Espanya.

Té com a principal comesa difondre i protegir la cultura llibertària. Entre les seves activitats hi ha l’edició de continguts i llibres sobre anarquisme, així com la conservació de la documentació vinculada al sindicat al qual pertany, la Confederació Nacional del Treball (CNT).

A la seva plana web es pot trobar informació relativa als actes i exposicions realitzats a la Fundació, així com el material editat per la FAL, a més d’obres relacionades amb l’anarquisme i la cultura llibertària.

Institución Fernando El Católico

Institució que va néixer l’any 1943 promoguda per la Diputació Provincial de Saragossa i adscrita al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Els seus fins estatutaris són l’estudi i la promoció de la cultura i la ciència aragoneses, així com la defensa del patrimoni cultural aragonès i la tutela de les seves tradicions, i la seva divulgació a través de cursos i activitats diverses.

La Institució és una de les editorials científiques principals d’Espanya. Edita anualment nombroses publicacions, distribuïdes en diverses col·leccions, entre les quals destaquen: “Actas”, “Estudios” y “Fuentes Históricas Aragonesas”, entre d’altres.

Instituto de Estudios Altoaragoneses

Precisament enguany aquest organisme compleix el seu 75è aniversari! Fundat el 1949 com a Institut d’Estudis Oscenses, va ser organisme autònom de la Diputació Provincial d’Osca del 1977 al 2020. Des del 2021 és un òrgan científic complementari dins de la seva Àrea de Cultura i segueix vinculat al Consell Superior d’Investigacions Científiques mitjançant la Confederació Espanyola de Centres d’Estudis Locals.

La seva finalitat és la investigació, estudi, divulgació i defensa dels valors naturals i culturals de la província d’Osca en els seus diferents aspectes.

 Des del 1950 edita la revista Argensola, d’història i ciències socials.

Fundación Indalecio Prieto

La Fundació Indalecio Prieto és una fundació cultural privada creada el 1987 per Concha Prieto, filla de l’històric polític socialista. La dotació inicial de la fundació es va constituir amb l’edifici del Liberal de Bilbao, recuperat de la confiscació franquista, juntament amb la propietat intel·lectual de les obres d’Indalecio Prieto, així com amb la seva documentació política, records i objectes personals. Està governada per un Patronat presidit per Alonso Puerta, i en què el president d’Honor va ser Nicolás Redondo fins a la seva mort.

Una de les principals accions que exerceix la fundació és la custòdia d’important documentació relativa al socialisme espanyol. Entre els fons documentals, destaca l’arxiu polític d’Indalecio Prieto, el de Rodolfo Llopis i el de Víctor Salazar.

És un arxiu especialitzat en la història de la II República, la Guerra Civil espanyola, la repressió franquista i l’exili republicà. Des del 2013, l’Arxiu s’ubica al complex de la Universitat d’Alcalà anomenat Arxius del Moviment Obrer, juntament amb la Fundació Pablo Iglesias i la Fundació Francisco Largo Caballero.

Fundación Galiza Sempre

La Fundació Galicia Sempre es va constituir l’any 1999, impulsada pel Bloc Nacionalista Gallec i  forma part del Centre Maurits Coppieters, fundació política europea; de la Xarxa Mundial pels Drets Col·lectius dels Pobles; i el Consell Internacional d’Arxius.

Desenvolupa  dues línies d’actuació prioritàries:  una, orientada al foment del  pensament socioeconòmic, polític i cultural  de Galícia, i l’altra dedicada a la preservació i difusió de la  memòria històrica  de Galícia i concretament del nacionalisme gallec.

A la recerca d’una nova cultura política basada en la diversitat, la fundació amplia el seu camp d’actuació més enllà de Galícia, mantenint relacions amb entitats del País Basc, Catalunya i Portugal, i participant activament a les xarxes europees o al Fòrum Social Mundial. 

Galiza Sempre és cofundadora de la Xarxa Mundial pels Drets Col·lectius dels Pobles amb organitzacions d’altres nacions sense estat i moviments indígenes.

Sociedad de Ciencias Aranzadi

Fundada el 1947, amb l’objecte de donar continuïtat a la tasca de la Societat d’Estudis Bascos, suprimida durant el franquisme, és una associació científica sense ànim de lucre que pren el nom de l’antropòleg guipuscoà Telesforo de Aranzadi (1860-1945).

Aquesta societat compta actualment amb 2000 persones associades de les quals prop de 150 corresponen a investigadors i investigadores de diferents disciplines científiques, que desenvolupen les seves tasques de recerca en l’àmbit d’aquesta entitat que té com a principals objectius: promoure la investigació, tant bàsica com aplicada, de les ciències naturals i humanes. Conèixer, valorar i protegir el nostre entorn i patrimoni i promoure la participació i el voluntariat a través d’iniciatives de ciència ciutadana.

Edita, entre d’altres la revista Munibe,  publicació dirigida a la Comunitat científica interessada en temes antropològics que te una periodicitat anual des de l’any 1949.

Fundación para el Desarrollo de los Pueblos de Andalucía

Aquesta fundació es va constituir el 28 de novembre de 2002 com una institució sense ànim de lucre, creada amb l’objectiu de desenvolupar activitats que contribueixin a dinamitzar la situació social, laboral i formativa dels ciutadans i ciutadanes d’Andalusia.

Complint amb els seus objectius fundacionals de cooperació al desenvolupament, investigació sociològica, desenvolupament econòmic i ocupació, atenció a la cultura i la formació, i gestió i digitalització de l’Arxiu Històric de la UGT d’Andalusia, la Fundació per al Desenvolupament dels Pobles d’Andalusia es converteix en un eficaç instrument al servei de la societat, capaç de promoure, fomentar i desenvolupar actuacions que intenten donar solució als reptes que afronta la societat actual.

A l’apartat de notícies de la seva pàgina web es van fer ressò de l’intercanvi de fons amb la nostra biblioteca agraint la donació i reconeixent a també  la importància que aquests intercanvis tenen en la configuració de les respectives col·leccions!

Virtual Spanish Civil War Museum

Han passat 85 anys des del final de la Guerra Civil Espanyola i de l’inici de la dictadura franquista.

Tot i la importància d’aquest període històric, a l’estat espanyol no hi ha museus dedicats a la guerra civil, un dels conflictes més destacats del segle XX.

De fet, l’únic museu sobre la Guerra Civil que existeix està al Canadà i és virtual: el Virtual Spanish Civil War Museum o Museo Virtual de la Guerra Civil Española.

El museu virtual va ser fundat el setembre del 2022 per un equip d’investigadors internacionals. El seu objectiu és crear un espai públic per explorar i preservar la història i la memòria de la Guerra Civil Espanyola. Trobareu pàgines en anglès i castellà i s’estan treballant continguts també en català i francès.

Un dels cofundadors del museu és Antonio Cazorla, professor d’Història Contemporània a la Universitat de Trent del Canadà, que forma part d’un equip interdisciplinari de professionals adscrits a aquest projecte que està en contínua expansió.

Ara per ara consta d’un seguit de galeries amb temàtiques diverses: sobre els inicis de la guerra, el desenvolupament del conflicte, el context internacional, la rereguarda, etc. i recentment s’ha inclòs una Galeria Oberta on es recullen diversitat d’objectes i històries que hi ha darrere del conflicte i que han estat oferts al museu per particulars.

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha col·laborat en aquest projecte cedint la reproducció d’un dels cartells de la col·lecció de Cartells Polítics i Històrics, que consta de més d’11.000 unitats documentals i, des del punt de vista històric, constitueix una font molt important per a l’estudi dels fets polítics, econòmics, socials i culturals esdevinguts a Catalunya i Espanya des de principis del segle XX fins als nostres dies.

Es tracta de l’obra del pintor i dibuixant català Martí Bas i Blasi que representa una dona amb un infant als braços i unes mans en primer terme. Va ser editat l’any 1937 pel Comitè Central d’Ajut als Refugiats de Catalunya i porta per títol Segell pro-refugiats compreu-lo: 5 cèntims.

El trobareu reproduït a la galeria sobre la Guerra Civil a Catalunya del museu:

Feu-hi una ullada que segur us agradarà!

Podeu fer les vostres aportacions a la Galeria Oberta del museu, en cas que disposeu d’algun objecte o document que creieu que sigui rellevant per la seva història relacionada amb la Guerra Civil, enviant un correu a l’adreça vscw@yorku.ca amb les vostres dades i l’explicació pertinent de la peça proposada.

Animeu-vos!

Exposició “Picasso. Territori i arts i tradicions populars catalanes” amb participació del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

El passat 14 de març es va inaugurar al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona l’exposició Picasso. Territori i arts i tradicions populars catalanes  que es podrà veure fins al 15 de juliol de 2024.

La mostra, que ha comptat amb el préstec excepcional d’obres del Museu Picasso de Barcelona, inaugura la nova sala d’exposicions temporals del museu solsoní i treu profit d’una etapa de transformació de l’equipament després d’una important remodelació en termes d’accés, millora i modernització de bona part de les dependències.

Comissariada per la solsonina Claustre Rafart i Planas, conservadora del Museu Picasso fins al 2022, aquesta exposició aborda per primera vegada i de forma específica la vinculació de Pablo Picasso amb l’art i les tradicions populars catalanes i convida a descobrir com l’artista assimila i atresora el corpus tradicional popular del territori català. També impulsa la interlocució entre pintures, dibuixos, obra gràfica, fotografies i materials bibliogràfics del malagueny i les col·leccions d’art i d’etnografia del Museu de Solsona.

La proposta expositiva consta d’un total de setanta-sis obres, una cinquantena de les quals procedeix del Museu Picasso de Barcelona, onze són obres d’art del fons del Museu de Solsona i dotze pertanyen a la col·lecció etnogràfica del Solsonès, que es troba dipositada al Museu i és propietat de l’Ajuntament de Solsona.

La mostra s’estructura en quatre àmbits que tracten el vincle del jove Picasso amb el camp, la ciutat i l’espai domèstic. Com diuen els responsables de la mostra: L’artista assumeix l’art i les tradicions populars del territori català i les emmagatzema en la seva prodigiosa memòria fent-les aflorar al llarg de la seva vida en episodis convinguts.

El Museu de Montserrat, la Fundació Palau, el Museu Comarcal de Berga, l’Arxiu Comarcal del Solsonès, el Santuari del Miracle i el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República han prestat també material. Concretament, un exemplar de la revista La Humanitat del 25 de desembre de 1948 on hi ha un meravellós un dibuix de Picasso al·lusiu a les caramelles.

Si us agrada l’art de Picasso, apropeu-vos a Solsona, i, malgrat que no és una ciutat picassiana, gaudireu d’un museu de primer ordre, idoni per acollir les obres del gran artista malagueny!

Sant Jordi 2024!

Per fi és primavera i per fi arriba un dels dies més bonics de l’any: Sant Jordi!

Els CRAI biblioteques de la Universitat de Barcelona ho tenim tot a punt per celebrar d’aquesta diada, oferint-vos unes quantes propostes per gaudir la festa intensament. També us recomanem feu una ullada a les activitats que s’han organitzat a la Universitat de Barcelona amb el lema Llibres per pensar el món: Viu Sant Jordi a la UB!

Al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, sempre envoltats de llibres i esperem que d’algunes roses!, hem muntat una parada amb exemplars duplicats i desafectats per oferir als nostres usuaris, que els podran agafar lliurement.

Si hi esteu interessats, teniu entre els dies 22 al 30 d’abril per venir-los a veure i escollir-ne algun!

La parada compta amb un cartell sobre la festivitat de Sant Jordi, elaborat pel nostre estudiant en pràctiques del Màster en Biblioteques i Col·leccions Patrimonials: en Nil Molina que és il·lustrador.

Dir-vos que hem elaborat un recurs web sobre com es vivia la diada de Sant Jordi durant la Segona República espanyola.

En darrer lloc, comentar-vos que a les nostres xarxes socials, des de principi de mes, estem publicant una recomanació bibliogràfica diària en forma de calendari d’advent, fins al mateix dia 23, amb llibres que pertanyen al nostre fons.

Animeu-vos a venir a la biblioteca i, de passada, agafeu el tradicional punt de llibre de Sant Jordi del CRAI, que enguany commemora el centenari de la mort de Joan Salvat-Papasseit. El disseny mostra contingut gràfic extret del fons de documents del poeta que el seu germà, Miquel Salvat-Papasseit, va donar al CRAI Biblioteca de Lletres.

Bon Sant Jordi a tothom!

Nou material d’arxiu rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República: el Fons Personal Luis Morente Luque

El passat mes de març, el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República va rebre de Carmela Escribà Morente documentació del seu avi matern, Luis Morente Luque.

Luis Morente Luque va néixer a Porcuna (Jaén) el 6 d’agost de 1890. Estava casat amb Carmen Espino Espinosa de los Monteros i van tenir 7 fills, dos dels quals van morir.

L’any 1915 va ingressar a la Direcció General de Presons del Ministerio de Gracia y Justicia com a vigilant de 2a classe. Va servir, primer a la presó de Castuera (Badajoz) i, el 1916, va ser destinat a la presó d’Alcalà la Real (Jaén).

El 1921 va ser denunciat per l’alcalde accidental d’Alcalà la Real per abandonament de les seves funcions, però la denúncia va ser desestimada per manca de proves. Luís Morente va sol·licitar una excedència i fins que no va reingressar al Cos, el març de 1929, sembla que va formar part de l’escorta del rei Alfons XIII.

El març de 1929 va passar a formar part del Cos de Seguretat i Vigilància de la Direcció General de Seguretat com a agent de 2a classe i es va traslladar, primer a Madrid, fins al juny de 1933, després a Tànger, com a agregat al Consolat d’Espanya, fins al 17 juliol de 1936, un altre cop a Madrid, fins al novembre de 1936 i, finalment a València, fins al novembre de 1938.

Segons la seva neta, el juliol de 1936, en tornar precipitadament a la Península des de Tànger va ser empresonat un temps a Alacant.

L’any 1939 el règim franquista li va obrir un expedient de depuració. Va ser acusat de: ensalzar el Frente Popular… y hacía gala de tener amistad con Alcalá Zamora hasta el punto de tutear a sus hijas, mostrarse contrario al Movimiento Nacional… i demostrar una pasividad evidente ante los fines del Glorioso Movimiento Salvador, al pretender que desconoce hechos realizados por los demás funcionarios que sirvieran para enjuiciar la actuación de los mismos como opuesta al Movimiento Nacional. En una declaració jurada es va defensar argumentant, entre altres coses, que: silencié el paradero y ocultación de otras personas adictas al Movimiento Nacional…; como prueba documental que conservo en mi poder merece especial atención por cuanto significa de decidida voluntad para pasarme a la zona nacional, el pasaporte…; nunca exhibió, distintivos ni emblemas políticos o sindicales de ninguna clase…, etc.

L’expedient es va resoldre el 29 de juliol de 1940. Luis Morente va ser traslladat a Barcelona on va continuar la seva carrera com a funcionari treballant al cos de policia en posicions bàsicament burocràtiques fins a la seva jubilació l’any 1952.

La seva neta, Carmela Escribà Morente, el recorda com : “Un home del seu temps, autoritari, conservador, prou culte i gran admirador de Niceto Alcalá Zamora, amb la família del qual va mantenir contacte fins a la seva mort”. Luis Morente va morir a Barcelona el dia 21 de maig del 1979.

El fons conté documentació diversa (nomenament, notificacions, expedient de depuració, etc.) relacionada amb la carrera professional de Luis Morente entre els anys 1915 i 1952, primer com a vigilant de 2a classe i agent de 2a classe de la Direcció General de Presons del Ministerio de Gracia y Justicia i després, com a agent de 2a classe, agent de 1a classe, comissari de 2a classe, comissari de 1a classe i comissari jubilat de la Direcció General de Seguretat del Ministerio de Gobernación.

El fons personal Luis Morente Luque abasta cronològicament els anys 1915 a 1953. S’ha incorporat a la Sèrie Fons Personals Diversos del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República i ja es troba a disposició dels investigadors que el poden consultar a través de l’inventari, incorporat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, de la pàgina web de la nostra biblioteca i també del Cercabib del CRAI.

Carmela Escribà va cedir també diversos llibres que s’han incorporat a la nostra biblioteca.

Novetats bibliogràfiques del mes d’abril del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

Bon dilluns! Aquí teniu les darreres novetats bibliogràfiques que ens han arribat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República per si voleu escollir una bona lectura per aquesta setmana!

Les podeu consultar totes al Cercabib del CRAI de la Universitat de Barcelona i també des de la pàgina web de la biblioteca a la pestanya de Fons i col·leccions on disposeu d’un enllaç per a poder-les visualitzar.

Si us interessa algun exemplar feu servir el Servei de Préstec del CRAI de la Universitat de Barcelona per endur-vos-el a casa.

A la xarxa social Pinterest també les trobareu recopilades:

Com sempre aprofitem per donar les gràcies a totes aquestes institucions i particulars que han donat llibres pel nostre fons:

Fundació Pi Sunyer

Centre d’Història Contemporània de Catalunya

Conrad Vilanou

Biblioteca Pública Arús

Sociedad de Ciencias Aranzadi

Xavier Arbós

Teresa Abelló i editorial Rosa dels Vents

Ramon Arnabat Mata i Guillem Puig-Vallverdú

Gràcies a tots per les vostres donacions!

Debriefing Garbo: un pòdcast de La Mira amb col·laboració del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

LA MIRA, el magazín digital de continguts de no-ficció en català i el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República han col·laborat aquests darrers mesos per publicar uns àudios inèdits que pertanyen al Fons Xavier Vinader del nostre arxiu i apareixen al pòdcast  Debriefing Garbo.

L’acord signat l’any 2022 entre LA MIRA i el CRAI de la Universitat de Barcelona, que custodia la donació del patrimoni documental del periodista Xavier Vinader (Sabadell, 1947 – Barcelona, 2015), ha permès treure a la llum aquests àudios que no s’havien sentit mai fins ara.

Aquest pòdcast narra la història d’un dels espies més importants del segle XX: Joan Pujol Garcia, àlies Garbo, que va enganyar al mateix Hitler sobre el desembarcament de Normandia el juny de 1944, el punt d’inflexió definitiu de la Segona Guerra Mundial que acabaria amb la derrota nazi.

Són una sèrie de fragments seleccionats, d’un total de setze hores de gravacions, d’una entrevista que Vinader va fer a Joan Pujol l’any 1984 per a diversos reportatges publicats a la desapareguda revista Interviu. Al llarg dels deu episodis, que ja estan disponibles a la plataforma  3Cat, Pujol narra amb veu pròpia la seva història, un fet que permet conèixer les vivències en primera persona d’aquest singular personatge, mort l’any 1988 a Caracas.

Debriefing Garbo innova en el format de no-ficció amb una posada en escena sonora de pel·lícula, com la mateixa vida de l’espia català, i ho fa mitjançant la veu de l’actor Francesc Orella, que encarna el paper de Thomas Harris, l’agent de l’MI5 que es va assignar com a oficial del cas Garbo.

Segons la directora de LA MIRA i productora executiva del pòdcast, Magda Gregori, comptar amb aquests enregistraments ha estat un dels factors que ha permès aportar novetats a la història de Garbo.

La cap del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, Lourdes Prades Artigas, remarca la importància de donar visibilitat a uns enregistraments sonors totalment inèdits per al públic en general i treure a la llum històries personals desconegudes i alhora fer valdre la col·laboració entre els mitjans de comunicació i els arxius i les biblioteques.

Debriefing Garbo és una producció de Catalunya Ràdio amb la col·laboració de LA MIRA.

També el podeu escoltar a la plataforma Spotify.

No us ho perdeu!